sábado, 30 de julio de 2011

El visible i l’invisible





Haruki Murakami, 1Q84, Empuries, 2011

No sé si el poder de commoció d’un llibre és el millor criteri per a valorar la seua qualitat, ja que les emocions lectores poden obeir a raons que res no tenen a veure amb la literatura. Siga com siga, no em sembla tampoc un element menor a l’hora de emprendre la seua crítica, sempre i quan aquesta vessant emocional sàpia trobar els canals d’objectivació adequats. Després d’aquest preàmbul em sent una mica més legitimat per a expressar l’entusiasme que la lectura de la darrera novel•la de Haruki Murakami m’ha provocat. En un primer moment les seues 780 pàgines —és, òbviament, una novel•la d’estiu— em resultaven intimidatòries, però conforme anava endinsant-me en el seu enrarit univers, devorava pàgines i capítols amb una fascinació creixent, sense importar-me el ritme cadenciós que l’autor hi imprimeix. Res de nou, en qualsevol cas, amb aquest imaginatiu escriptor, que posseeix la rara habilitat de connectar amb els somnis i sentiments d’una munió de lectors d’arreu del món, i de fer-ho sense rebaixar ni un punt la seua exigència literària. En els dos primers llibres de 1Q84 de què consta aquest volum, trobem el Murakami de sempre: personatges solitaris i infeliços, a la recerca d’un amor que done sentit a les seues vides, ambientació urbana –el Tokio de 1984–, trames paral•leles, confusió de móns reals i fantàstics, detallisme descriptiu, diàlegs fluids, certes dosis de sexe, violència i humor o dissertacions músicals. De fet, l’estructura de l’obra s’inspira en El clavecí ben temperat de Bach, cosa que dóna fe de la seua complexitat. Al títol trobem ja una de les claus interpretatives de l’obra: l’homenatge a la cèlebre distopia d’Orwell es relaciona amb la crítica al control mental propi de les societats totalitàries, que en aquest cas se centra en el món de les sectes. No en va, En l’origen de l’obra està l’atemptat de 1995 al metro de Tokio per part de la secta Aum. Tanmateix, aquesta intenció de denúncia es dilueix en el conjunt de la novel•la a mesura que el contingut mític va adquirint importància. Perquè malgrat que estem al davant d’una novel•la amb voluntat totalitzadora, de reflectir, com el mateix autor ha afirmat recentment, “el que es veu i el que no es veu”, el component invisible de la realitat hi acaba adquirint un major protagonisme. Al capdavall, és aquesta capacitat per a indagar en la part fosca de l’esperit humà, per a establir-hi ponts entre el món nocturn i el diürn, entre els somnis i la raó, el que ha fet de Murakami un autor tan atractiu. La seua imaginació té una rara habilitat per a bastir arguments pertorbadors, de fondes ressonàncies antropològiques, de les quals l’autor ens dóna algunes pistes, com ara les cites de Jung i Frazer. Un altre tema rellevant, nou en la novel•lística de Murakami, és la crítica a la violència de gènere. En aquest sentit, tot i tractar-se d’obres radicalment diferents, “1Q84” ens ha recordat Milenium, d’Stieg Larsson, i de retop, 2666, de Roberto Bolaño. Una última observació: si finalment decideixen endur-se 1Q84 a la platja, no obliden posar-se la crema protectora abans de començar a llegir: corren el risc d’oblidar-se de tot i acabar socarrats.

[Información, 28-7-2011]

viernes, 8 de julio de 2011

Un univers femení





Raquel Ricart, “Les ratlles de la vida”, 3 i 4, 2010

Tot i que no es tracta d’una autora novella –l’avala una trajectòria com a creadora de narracions i obres teatrals de caire infantil i juvenil–, Les ratlles de la vida constitueix la primera aportació de Raquel Ricart a la novel•la diguem-ne d’adults. I no ha estat el seu un debut qualsevol, sinó més aïna brillant, en tant que ha merescut un dels premis més rellevants de les lletres catalanes –l’Andròmina–, recentment referendat pel premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Tampoc no és un assumpte menor que es tracte d’una escriptora valenciana, per tal com no abunden precisament, en la nostra novel•lística, les veus femenines.
Tot plegat no tindria la menor importància si no estiguérem parlant d’una obra d’un interès literari indubtable, que conjuga a parts iguals emotivitat i nervi narratiu. Les ratlles de la vida conta la història de quatre generacions d’una família. Malgrat que les històries que se’ns hi relaten recorren un ampli segment temporal –des de finals del dinou fins a l’actualitat–, el context històric ocupa un espai insignificant en la trama novel•lesca, perquè aquesta és una obra centrada, essencialment, en la vida interior dels personatges. I en uns personatges d’abassegador protagonisme femení. És a través de la mirada de les dones que es va teixint el tapís de les vides familiars, i especialment, a traves de les veus de l’àvia Ermerinda, de la seua filla Bàrbara, i de Regina, la seua néta. A partir de la mort de l’àvia comencen a encadenar-se les històries, a desxifrar-se les ratlles amb què els anys han solcat les seues pells. Històries que l’àvia contava a la neta, i que aquesta salvarà de l’oblit per a tots nosaltres. Les ratlles de la infantesa, les ratlles de l’amor, les ratlles de la maternitat, de la por, de la guerra... I especialment les de la mort, perquè l’autora es recrea en la part dramàtica de la vida. Les vides d’aquestes dones estan marcades per la desgràcia, que sovint adquireix la forma d’una mort violenta i prematura, tot i que sempre treuen forces per a seguir endavant.
Però el que fa aquesta novel•la interessant no és l’anecdotari d’unes vides humils i tràgiques, sinó, òbviament, la manera tan personal i reeixida amb què l’autora ens les conta. Les diferents trames que recorren aquesta obra coral se’ns presenten amb continus salts temporals, que fragmenten la trama tot dosificant-ne sàviament la informació. I per damunt de tot, està la seua poeticitat, la delicadesa en l’exploració dels sentiments, el treball sobre el llenguatge i les veus narratives, que no defalleix en cap moment. Resulta inevitable, en aquest sentit, el record de Mercè Rodoreda, l’àvia Ermerinda de les lletres catalanes. I més en concret de Mirall trencat, aquella altra saga familiar que tan bé va saber explorar els territoris fronterers de la tendresa i la crueltat. S’hi podrien convocar altres noms –Laura Esquivel, Isabel Allende, Maria Barbal...–. Tan se val, tot i que hi ressonen altres ecos, Raquel Ricard té la seua pròpia veu, i l’ha feta servir d’una manera perdurable.

[Información, 30 de juny de 2011]