sábado, 23 de noviembre de 2013

Retorn a Pouet


 


Manel Alonso, “Els somriures de la pena”, Onada Edicions, 2011, 159 pàg., 16 €.

     Llibre a llibre, Manel Alonso ha anat bastint el mite de Pouet. De la mateixa manera que Enric Valor amb la seua Cassana o Jesús Moncada amb Mequinensa, per citar dos noms que li són afins,  Alonso s’ha basat en el seu poble natal (Puçol, en l’Horta Nord) per a crear un espai literari  on convocar els personatges, reals i imaginaris,  que poblen les seues narracions. “Els somriures de la pena” és, fins ara,  la darrera incursió en aquest territori  íntim. Es tracta d’un llibre de relats que integra materials de diversa procedència, encabits en les tres parts que el configuren. La primera part  conté els relats més imaginatius del conjunt. Consta de vuit contes que giren al voltant de la temàtica de la mort. La majoria d’ells adopta la forma d’un monòleg, mitjançant el qual els protagonistes ens narren la seua experiència amb la Dama Negra. En dos casos (El constructor i El compte) la mort adopta forma humana, i a la manera de les al·legories de la literatura sapiencial va en busca de les seues desvalgudes criatures. En la resta de relats el tractament és més realista, tot i que destí sempre hi té l’última paraula. La segona part del llibre dóna pas al registre autobiogràfic, i aleshores els contes adquireixen una tonalitat més pròxima, més personal, on la malenconia pel temps perdut es contrapesa amb un remarcable sentit de l’humor. L’autor evoca diversos moments de la seua infantesa i joventut, i la figura dels seus pares hi apareix sovint, protagonitzant diverses anècdotes. En Els gats viuen dels descuidats, per exemple, el seu progenitor arriba borratxo a casa i ha de patir les maldats del gat de la casa. D’altres animals domèstics desfilaran per la memòria del narrador, com ara la Lloba, l’estimat gos, i fins i tot una enfadosa cabra.  Junt amb la família i d’altres animals, el catalitzador predilecte dels records serà l’escola, immersa en  les darreres alenades de la Dictadura. Un bon exemple n’és la narració titulada La llarga ombra del feixisme, on el xiquet protagonista pren consciència  que “l’Espanya una, grande y libre era com un vent que entrava per les portes i finestres de les cases i es diluïa en l’aigua, tot filtrant-se en el menjar, i en alimentar-nos ens posava la por en el cos”. En d’altres contes, com en El tambor, la nostàlgia es fa més punyent, i el narrador se sent exiliat en un present on ja no troba el ritme idealitzat de la infància. L’últim relat d’aquesta segona part, El trànsfuga, conta el naixement de la vocació d’escriptor, mentre treballava com a collidor de taronges, i serveix de transició a la tercera part del llibre, inspirada en l’experiència de Manel Alonso com a editor. Hi desfilaran tota una sèrie de personatges més o menys reconeixibles que dibuixen un panorama pintoresc i divertit, pròxim al dibuixat per  M.J. Arinyó a “L’atzucac del perdedor”. Els contes finals reprenen els temes de la primera part: contalles mortuòries, l’amor als animals (amb el sorprenent monòleg de la gata Perla) i el lament per la pèrdua dels éssers estimats, concentrat en l’angoixada pregunta que dóna títol a l’últim relat: Què passa amb els nostres records?  

 

viernes, 1 de noviembre de 2013

Pur Montalbano



Andrea Camilleri, “El somriure de l’Angèlica”, Ed. 62, Barcelona, 2013.
    La veritat per endavant: la meua passió per les novel·les policíaques  de Camilleri  no prové dels seus llibres, sinó de la magnífica adaptació televisiva  emesa recentment per la dos. Tenia els llibres de Montalbano cobrint-se d’una pols ignominiosa en la meua biblioteca, fins que fa poc, en veure als aparadors de novetats les nombroses traduccions al català que l’èxit de la sèrie televisiva ha propiciat, m’he decidit per fi a llegir-lo. I no em penedisc gens, perquè Andrea Camilleri posseeix un estil ràpid i desimbolt, que et sedueix des de la primera pàgina, i una notable capacitat –això ja ho sabia per la telesèrie– per a ordir intrigues  interessants i lligar-les  amb naturalitat amb la vida personal dels seus protagonistes. En “El somriure de l’Angèlica” trobem un Montalbano tardorenc, que veu com l’edat de la jubilació se li apropà perillosament. Això no li fa perdre l’olfacte  per a ensumar les pistes i lligar els caps vers la resolució del cas, però sí que el fa més  impacient amb els entrebancs burocràtics i l’estupidesa general del món. Els seus comentaris, a més, esdevenen potser  més esmolats que en d’altres ocasions. Així, per posar un exemple, quan el detectiu Fazio afirma en descàrrec d’un sospitós que és el president dels homes catòlics del poble, Montalbano li amolla sense vacil·lar: “Això no vol dir res. Descomptant els extracomunitaris, el cent per cent dels delinqüents que tanquem a la garjola són creients i s’estimen el papa”.  En aquest cas l’assumpte va d’una sèrie de robatoris comesos entre un cercle reduït d’amics, al darrere dels quals s’amaguen uns motius tèrbols que sols coneixerem al final, després de molts colps de bastó a l’aire. Naturalment, com ocorre sempre en  l’univers de Camilleri, hi apareixerà una dona irresistiblement seductora que temptarà el nostre heroi, posarà a prova la seua fidelitat a Lívia, la promesa,  i pujarà la temperatura eròtica del relat. En aquesta ocasió Camilleri recorrerà a l’ “Orland furiós” d’Ariosto per a establir un irònic joc entre els sentiments idealitzadors de Montalbano  vers l’Angèlica que dóna nom a la novel·la i la crua realitat. Hi ha també una fina ironia en els comentaris del narrador, que a la versió televisiva es perdien, i un abundant sentit de l’humor, i ací la grossa se l’endú l’inefable Catarella, l’ajudant del comissari. El seus diàlegs són sempre divertits i ocurrents, plens de continus atemptats idiomàtics que la traducció de Pau Vidal transcriu hàbilment al català. Pel camí de la investigació  apareixeran d’altres personatges pintorescos, genuïna representació del caràcter sicilià. Personatges orgullosos a qui l’autoritat del comissari els importa un rave. Tan sols falta afegir les abundants delícies culinàries  amb què Montalbano  es regala el cos i els passejos a la vora i per dins de l’aigua i ja tindrem el lot complet: Montalbano en estat pur. No s’ho perden. (Información, setembre de 2013)